1.10.14

El poder de la narrativa




Tengo pendiente un texto, al que le tengo muchas ganas antes de empezar, sobre la importancia de crear narrativas en política, de cómo estas definen a los candidatos, las ideologías, crean los marcos que mueven masas, los marcos emocionales que luego cada uno racionaliza en su propio universo y lenguaje. El poder de esos marcos es una de mis obsesiones desde hace ya años por el poder que tienen en la sociedad, he hecho referencia a ello en diversos post.

Lo he llamado normalmente cerrajón epistemológica, es una terminología academizoide, pero está en la misma línea de las tendencias de la comunicación actuales de crear marcos de pensamiento, de lectura de la situación, como diría la gente cool; el story telling, framing, etc. Conlleva una marco explicativo de dónde estamos, cómo hemos llegado hasta aquí, cuáles son las soluciones, quienes son los buenos y los malos (culpables) y porque lo son,  pero sobre todo; quiénes somos (qué nos distingue y define, con orgullo y autoestima), porque en definitiva lo que digo me define. No es existencialismo...., o sí, pero es la forma de comunicar una ideología emocional creíble que cale. Y lo más importante; funciona mucho mejor que la ristra de argumentarios propios de las discusiones que solo convencen a lo ya convencidos. Baste ver las narrativas explicativas que dominan los debates hoy en nuestro país: gente vs casta, España vs Cataluña, gente seria vs despilfarradores, u otras explicaciones simplificadoras, conflictivas, definidoras. Un político sin narrativa es un apéndice de las siglas y de un partido más o menos definido, prácticamente no existe, un político con una buena narrativa enraizada en el imaginario popular, bien construida histórica, emocional e intelectualmente despierta pasiones.

Un par de artículos que han motivado este minipost, en la línea de dar una narrativa explicativa de lo que nos pasa....( je) y hasta que punto este es un tema “cabdal” para entender la realidad en que vivimos.


Ficciones convenientes -Antonio Muñoz Molina El País 27 SEP 2014

Tengo pensado incluir notas de ejemplos actuales, sus componentes,¿por qué es importante en política? ¿por qué funciona?, incluso de una metodología para construirlas, etc. 

Como aperitivo dos libros clásicos que me han impactado e influido mucho a lo largo de los años en mi forma de pensar y ver al ser humano:


La construcción social de la realidad -Peter L. Berger; Thomas Luckmann

Me cambió mi forma de ver todo, así de simple. (1)









El héroe de las mil caras - Joseph Campbell

En este libro, dicen las malas lenguas, se basó Lucas para escribir la saga de Star Wars y J. R. R. Tolkien para su saga del Señor de los Anillos. Es decir, es la fórmula del mito que cuando se ha puesto a prueba ha funcionado, lo que creo dice mucho de la teoría psicológica implícita, a parte del detalle que la teoría de Campbell nace del estudio antropológico de multitud de culturas. (2)






Algún día lo escribiré... es uno de esos curros pendientes que nunca llega, o como decía la Creedence “Someday never comes”


lcp

7.8.14

No vol votar, vol proclamar


“One thing I learned from my father is to try to think as the people around you think...and on that basis, anything is possible. ” -Michael Corleone ― Mario Puzo, The Godfather



 Aixis, amb empatia, fem doncs l'exercici de posar-nos en la pell dels independentistes, en concret del líder d'ERC, ens preguntem per la seva estratègia i ens fem la següent pregunta: Com assolir la independència de Catalunya?





Pla A- La consulta. Segons ANC; consulta 9N, proclamació a l'abril 2015 i  negociació amb l'estat espanyol.

No viable, no hi haurà consulta, Espanya no negociarà mai la sortida de Catalunya ni que els convingués. Qui pensi que l'Estat espanyol negociarà la sortida de Catalunya ja pot deixar de llegir perquè aquesta opció està fora de la meva realitat (1). Hi haurà conflicte, i els líders d'Esquerra ho saben des del començament.


Pla B- Les plebiscitàries seran el 2016.  Uns i altres coincideixen  SCC i la CATN

No funcionaria; no poden esperar el 2016, massa llarg. Això implica sis convocatòries des d'ara:

1-Municipals Maig 2015
2-Generals parlament espanyol Novembre 2015
3-Plebiscitàries autonòmiques convocades per Mas 2016
4-Constituents
5-Referèndum aprovació constitució
6-Eleccions parlament català

Són tres, quatre anys mínim, massa llarg. Té molts perills; es necessita momentum d'excitació popular, com diu el Soler: "El procés és un estat d’ànim i l’emotivitat és molt voluble", la bombolla por esclatar en qualsevol moment; bastaria amb una davallada electoral o punxada de mobilització, o pot haver-hi canvi de govern espanyol amb una coalició d'esquerres i/o nacionalistes dialogant i això posaria en perill el procés. Un repensament de CiU, un canvi de clima econòmic o electoral en l'aparició de nous partits, oferta de tercera via, o qualsevol fet imprevist. Sabem que hi haurà una reacció de l'Estat, aquesta pot impedir el procés si és abans de tenir un resultat consultori o plebiscitari. No té gaires probabilitats d'èxit. El projecte necessita un primer cop que no tingui tornada enrere, que generi la confrontació sense sortida.



Pla C- Proclamació a les Municipals 2015. A la campanya se signa un manifest entre partits i associacions per donar-hi caràcter plebiscitari (amb l'ambigüitat necessària), i si les enquestes es compleixen, es tira de la tradició del balconing català.
Objectiu: crear el conflicte. El conflicte no és només condició sine qua non, probablement pensen que és condició suficient. El mateix conflicte portarà la reacció i la independència. No parlo d'un conflicte armat sinó d'un conflicte social, a lo Ganhdi, a lo independencia de l'India.
When there are two million people in the streets of Barcelona for one, two, three days, what will the public opinion in Europe say?" he said. "What will financial markets say?"
"Does someone think we aren't capable of halting the Catalan economy during one week?"


16.7.14

El numeret del balcó

A ERC hi ha una querencia especial pel numeret del balcó que volen convertir en quelcom d'una tradició. Fa uns dies vaig comprar un fulletó de 1932 a la Llibreria Antiquària Manuel Del Pino:

“Breu historial de la Plaça de la República ( Plaça de Sant Jaume), que la Comissió de Cultura ofereix als alumnes de les Escoles de la Ciutat en celebració del primer aniversari de la Proclamació de la República.Tip. Occitania. Barcelona, 1932”

Comença aixis:

"La plaça de la República és com un resum de la història de la Ciutat. És, i ha estat sempre, una part essencial del seu cos: el cor, s'ha dit moltes vegades.

Tots temps, els grans moviments de Barcelona, o bé han nascut en aquesta plaça, o bé s'hi han congriat aviat, i només amb el ressò que hi han pres, han pogut fer-se poderosos per envair tota la ciutat. Les més distanciades manifestacions hi han anat a cercar una mena de consagració ciutadana."

Sorry dudes, no tinc escaner, son fotos de mòbil.

 Barricades a la plaça de la Constitució durant les revoltes de l'any 1842, que provocaren el bombardeig de Barcelona des del Castell de Montjuic

 El poble victorejant la Primera República, el dia 14 de febrer de 1873

 14 d'abril de 1931.- Una generació omple la plaça on acaba d'esser proclamada la República

 Breu historial de la plaça de la República que la comissió de cultura ofereix als alumnes de les escoles de la ciutat en celebració del primer aniversari de la Proclamació de la República.

foto- Una alegoria de La República al balcó de la Generalitat.

Com no, acaben amb les paraules de la proclamació d'en Macià a les Municipals del 31.

"En nom del poble de Catalunya, proclamo l'Estat Català que amb tota cordialitat procurarem integrar a la federació de Repúbliques Ibèriques, ajudant-les a instaurar el nou règim amb totes les nostres forces.
Queda des d'aquest moment, format el Govern de la República Catalana, que es reunirà al Palau de la Generalitat. Els que formaran el Govern de Catalunya estaran d'ací endevant disposats a defensar les llibertats del nostre poble i disposats a morir per elles. Esperem que vosaltres, poble català, voldreu també, si cal, com tots nosaltres, morir per Catalunya i per la República"
No vull un altre cop entrar en llargues discussions sobre el text. Aquesta és una altra versió nova per mi; sembla que de bon començament ja parla de Generalitat, crec massa puntuada, com tot el fulletó, no fa referencia a Pacte de Sant Sebastià com si ho fa el document oficial i  la gravació del mateix Macià, sembla una altra versió d'oïdes. El que trobo més curiós és la combinació d'aquesta gent per demanar amb tota cordialitat que vosaltres, poble català, voldreu també, si cal, com tots nosaltres, morir per Catalunya i per la República... hey, amb tota cordialitat.


L'anterior post ja vaig fer referencia a com avui estan creant el mite de la proclamació de Macià amb referencies de documentals-ficció i altres. A reu on mires t'ho trobes. Junqueras ja va escriure un llibre: Les Proclames de Sobirania de Catalunya (1640-1939)
Ressenya de l'editor a Amazon
Les Proclames de Sobirania de Catalunya descriuen per primera vegada, un darrere l’altre, tots els “set moments de sobirania” i n’analitzen breument els precedents, el context, les causes, els suports i els punts febles que en van provocar el fracàs. Les proclames mai no han estat una maniobra aïllada dels líders polítics, sinó que estaven en sintonia amb les reivindicacions socials i amb el poble mobilitzat, de tal manera que el lligam entre sobirania i millora de les condicions de vida es fa ben evident en molts episodis.


Avui podem trobar sovint com la Intelligentsia cultural catalana bromeja i juga amb la idea a les notícies, humor, política:






Hi ha arribat un punt que per aquí sembla normal proclamar als balcons, una tradició com una altra, com als castellers, les sardanes, el modernisme, i quan hi ha nervis tenim l'opció de sortir als balcons a escridassar .... i canviar l'estat de coses, vés tu, sembla que els estrangers borratxos no han entès encara el balconing català.




.PD: Ara ja solament usen les sigles, de forma col·loquial DUI (declaració unilateral d'independència)

7.6.14

PD: Junqueras, la bonhomia del conflicte


PD: Després d'escriure Junqueras, la bonhomia del conflicte he anat trobant més indicis d'aquesta anàlisi. 

La narrativa és:

 Macià volia independència a l'abril del 1931, però se'n va rajà a última hora per evitar un conflicte que els catalans no volien. (1) Conclusió: cal forçar el conflicte "sense voler", d'amagatotis.


- Aquí una ficció escrita per T. Soler (un altre historiador independentista)
14 abril, Macià contra Companys on Vimeo
Macià 1:16:35 “Avui es el dia més trist de la meva vida, ho he fet per ells, per estalviar-los una guerra”
“Hi ha que elevar el concepte de pàtria a lo més alt, si no ens passarà el que ens va passar al 31 que quan ja teníem l'oportunitat d'or es va acabar tot. Per què? Perquè faltava patriotisme.”
-Junqueras -
“Mai no havíem tingut  una oportunitat com aquesta. No desaprofitem com hem fet en altres moments de la historia”

etc....

Sembla que hi ha qui pensa té l'autoritat intel·lectual i moral patriòtica per forçar un conflicte encara que els catalans no ho vulguin. L'autoritat de dir que els catalans no som prou patriòtics.

Quan Margaret Pixeu va dir allò de: "Mai dubtis que un petit grup de ciutadans considerats pugui canviar el món. Veritablement, això és l'única cosa que ho ha aconseguit.". No es referia mitjançant l'engany i el conflicte.



(1)  Declaració de república 14 Abril 1931

-El document escrit de proclamació d'en Macià, que es va enviar als centres de poder (capital de comarca, ambaixades estrangeres, etc. -potser més políticament important que les confuses, no gravades, declaracions de tots els que van sortir al balcó, que no van ser pocs-) diu textualment:
“Proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D'acord amb el President de la República Federal Espanyola senyor Nicet Alcalá-Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià,”
-Macià va negar que volgués independència aquell dia, la bandera al balcó era una immensa republicana, no hi van haver estelades, ERC era una unió de partits republicans
amb posterior representació a les corts, comissió constituent i als governs de la república, l'acta fundacional d'ERC no surt cap referencia independentista, el Manifest d’Intel.ligència Republicana redactat per Campalans era explícitament federalista, etc.

-Les proclamacions d'en Companys també eren federalistes, al 1931 i al 1934, proclama:
“el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola”
 (van acabar a trets entre l'exèrcit i els mossos i Companys i l'alcalde empresonats)

De fet Companys era més semblant a un socialista que a un de l'actual ERC.
 
Partido Republicano Radical Socialista (PRRS)- Lluis Companys, líder junto con Marcelino Domingo del Partit Republicà Català fue uno de los firmantes del manifiesto fundacional del Partido Radical Socialista. La doble militancia no era todavía un obstáculo.
El nuevo partido defendía un Estado federal republicano con autonomía local y regional, el sufragio universal, el laicismo, la enseñanza laica, el jurado, la igualdad de clases y sexos,
Marcelino Domingo se convirtió en el líder del PRRS


-------------------------------------

27.5.14

Junqueras, la bonhomia del conflicte


     Veig que es repeteix l'expressió que el PSC ha de replantejar-se, i és veritat en molts sentits. Però en la meva opinió personal els socialistes no hem de demanar perdó o sentir la necessitat de pujar-nos a una situació que no compartim.

      És cert que tenim cert grau de consternació. Consternació per com un missatge enganyós ha calat a la societat catalana. El senyor Junqueras, com home extraordinàriament intel·ligent que és, sap que el divorci amistós és impossible. És impossible i ho sap, ho ha sabut sempre. És impossible imaginar-se a ni un sol membre de la dreta espanyola plantejar en públic la possibilitat de negociar una sortida de Catalunya.
Si algú de la dreta fes unes declaracions ni remotament semblants, el seu partit i mitjans afins se'l menjarien, se'l menjarien, el vomitarien i escopirien a sobre, i després el jutjarien per terrorista. Encara que els convingui, no ho faran mai. I el senyor Junqueras, que renuncia a pactar precisament per això, ho sap. Sap que la independència sense conflicte és impossible.


      Junqueras ho sap. És impossible una sortida amistosa i sap també que la majoria no desitgen la seva independència. L'única possibilitat de canvi sense conflicte és amb un canvi de majoria al govern espanyol. (1) Però per la independència que ell vol és necessari un conflicte. Una conclusió evident per qui faci la reflexió ara o anys enrera, quan pocs somiaven. Un conflicte que hi haurà que forçar, que els catalans no han assumit, que hi haurà que amagar fins que el necessari sigui inevitable. S'inspira en el passat.

"Those who make peaceful revolution impossible will make violent revolution inevitable"
John F. Kennedy

    Per això Junqueras enganya. Amaga la necessitat fins que sigui inevitable.

Un segon paral·lelisme és el dels moviments de protesta, que tant a Catalunya com a les Repúbliques Bàltiques han tingut un efecte transformador. Com ha explicat el professor de la Universitat de Princeton Mark Beissinger, la mobilització nacionalista a l’antiga Unió Soviètica va tenir l’efecte de convertir “l’impossible en l’inevitable”. 

 Letònia, Catalonia i els límits de l’impossible   17/09/2013   Laia Balcells --Cercle Gerrymandering
     L'impossible en inevitable, o dit d'una altra manera, el conflicte fins que no hi hagi més sortida, és una forma retòrica quan el mateix conflicte sembla impossible, ni desitjable, de fet ni l'objectiu d'independència és desitjat per la majoria, cal arribar doncs "sense voler", cal amagar la intenció. Poc a poc uneix, exalta, és retroalimenta, formarà el consens majoritari i farà qualsevol altra opció impossible, és el camí de la minoria cap a un objectiu impossible. Un cop tancats no queda una altra però fer esclatar els murs.

     Que quedi clar que considero al senyor Junqueras un bon home, amb bons instints i vocació de servei, un home molt capaç e intel·ligent. Però el seu plantejament té una deformació.

    El professor d'universitat d'historia ha arribat a la conclusió que per assolir la seva idea de Catalunya és necessari un conflicte. Un conflicte que els catalans no poden entendre.
 
     Ell, com a estudiós de la història, sap que el conflicte ha sigut comú aquí i arreu, és la norma al llarg de l'historia, el professor ha assimilat el conflicte permanent dels llibres. Però pensa que els catalans som massa incultes per entendre-ho. Massa acomodats per estar a l'altura dels requeriments de la història. No hem passat els milers d'hores de lectura i reflexió sobre el passat, no hem viscut els patiments dels nostres avantpassats com ell, i no la podem entendre com ell, en la seva grandesa i glòria. Pel que el senyor Junqueras creu que és necessari un conflicte encara que els catalans no ho poden entendre.

    Ens enganya pel nostre bé. Arribarà el dia que ho entendrem... 

 ....

    La meva resposta al professor és que aquesta és una visió amb deformació professional.... passa sovint a les millors famílies, als més instruïts.

    Estimat Senyor Junqueras: El sXXI és diferent. El joc ha canviat.

    Els últims 200 anys el joc de construir societats ha canviat. La consolidació de la democràcia, les revolucions tecnològiques, han canviat a la humanitat. En les societats modernes la pau, la democràcia, l'estat de dret, de benestar, la tecnologia, l'esperança de vida, la mortalitat, el nostre domini de la natura de la qual ja no depenem, han canviat el joc.

    Ara podem autodestruir-nos, decidim quines espècies moren o viuen, amb tots els defectes de la nostra societat vivim en pau, en democràcia, i avui el conflicte NO ÉS ADMISIBLE.

     NO ES POT INTERPRETAR EL SXXI AMB LES CLAUS DE L'HISTORIA.
     EL CONFLICTE NO ÉS NI INEVITABLE, NI NECESSARI.

     Però el que més em trasbalsa no és tant el personatge. Com a socialista la pregunta que em pica al cap és una altra.

    Com pot calar un missatge axis entre gent ben informada? Com pot imaginar-se un pacte amb
qui saps és irracionalment agressiu i autoritari? Sense conflicte! Es tornaran bens de cop! Racionalitzar que les potències europees ens recolzarien en contra dels seus interessos, pensar que una Catalunya independent estarà lliure de conflictes polítics, econòmics, .... Com tanta gent pot tenir aquest nivell de racionalització esbiaixada?

     Aquesta és la pregunta que més em preocupa. La pregunta que es faran en el futur. En què pensaven? No ho sé. No ho acabo d'entendre. Però en les meves cabòries incloc una percepció d'aquest fervor nacionalista. O més aviat una mancança. No sento la descripció del nou país en una narrativa evocadora, si identitària, si agressiva, però els arguments no inclouen valors o idees de societat.

   Sincerament crec que si molts catalans són propensos a racionalitzacions esbiaixades, és perquè d'alguna manera volen el conflicte. Un canvi, un cop d'afirmació i autonomia, però els baròmetres d'opinió mostren una immensa majoria que se senten quelcom espanyols sense deixar de ser catalanistes. Volen distanciar-se i tornar alguna bufetada, crec, a l'oligarquia espanyola. El català emprenyat ha trobat en la consulta la forma “civilitzada” de tornar-s'hi contra una plutocràcia de dretes espanyolista. Una plutocràcia que porta dècades obscenament tancada i extractiva, arrogant, retrograda, embolada de mitjans permanentment agressius, insultants, hereva d'una tradició imperialista explotadora, orgullosa d'una cultura del poder, de guanyadors i perdedors, de drets de conquesta, com repeteixen ells són "La Capital", ostentosa d'una tradició de“señorío”.

     En un camp ja ben fèrtil un brillant historiador oportunista, un gran orador amb vocació de
glòria, un pare que ens oculta la necessària duresa del camí ens pot ficar en un conflicte per una idea intel·lectualitzada de la història.

    Bé, almenys aquesta és la meva opinió actual. Jo també racionalitzo per intentar entendre i
avui després dels resultats necessitava posar-ho ....
Lluís Castellà Pericàs



21.12.13

felices fiestas y buen año

Mi tarjeta de felicitación navideña de este año, un video.





Pues eso, Merry Chrismas and happy new year

3.12.12

Blackberry Smoke

Blackberry Smoke:  Ain't Much Left Of Me




                                     I'd Be Lyin'


otro bueno:  Restless
Gran álbum     Little Piece of Dixie  fucking big  Blackberry Smoke.   ...by the way fucking cool guitar




Otro vid, este de viejos roqueros ya desaparecidos The Georgia Satellites. Lo pongo por que es del estilo y me recuerda mi época Black Crowds, M-Clan, G S.., al fin y al cabo uso el blog como bitácora, ahora me ha vuelto a dar por ahí, que hi farem, la banda no tiene gran cosa salvo un par de canciones, esta es una: Nights Of Mystery -