Veig que es repeteix l'expressió que el PSC ha de replantejar-se,
i és veritat en molts sentits. Però en la meva opinió personal els
socialistes no hem de demanar perdó o sentir la necessitat de
pujar-nos a una situació que no compartim.
És cert que tenim cert grau de consternació. Consternació per com un missatge enganyós ha calat a la societat catalana. El senyor
Junqueras,
com home extraordinàriament intel·ligent que és, sap que el divorci
amistós és impossible. És impossible i ho sap, ho ha sabut sempre. És impossible imaginar-se a ni un sol membre de la dreta espanyola plantejar en públic la possibilitat de negociar una sortida de Catalunya.
Si algú de la dreta fes unes declaracions ni remotament semblants, el
seu partit i mitjans afins se'l menjarien, se'l menjarien, el vomitarien
i escopirien a sobre, i després el jutjarien per terrorista. Encara que
els convingui, no ho faran mai. I el senyor
Junqueras, que renuncia a pactar precisament per això, ho sap. Sap que la independència sense conflicte és impossible.
Junqueras
ho sap. És impossible una sortida amistosa i sap també que la majoria
no desitgen la seva independència. L'única possibilitat de canvi sense
conflicte és amb un canvi de majoria al govern espanyol. (1)
Però per la independència que ell vol és necessari un conflicte. Una conclusió evident per qui faci la reflexió ara o anys enrera, quan
pocs somiaven. Un conflicte que hi haurà que forçar, que els catalans no
han assumit, que hi haurà que amagar fins que el necessari sigui
inevitable. S'inspira en el passat.
"Those who make peaceful revolution impossible will make violent revolution inevitable"
John F. Kennedy
Per això Junqueras
enganya. Amaga la necessitat fins que sigui inevitable.
Un segon paral·lelisme és el dels moviments de protesta, que
tant a Catalunya com a les Repúbliques Bàltiques han tingut un efecte
transformador. Com ha explicat el professor de la Universitat
de Princeton Mark Beissinger, la mobilització nacionalista a l’antiga
Unió Soviètica va tenir l’efecte de convertir “l’impossible en l’inevitable”.
Letònia, Catalonia i els límits de l’impossible 17/09/2013 Laia Balcells --Cercle Gerrymandering
L'impossible en inevitable, o dit d'una altra manera, el conflicte fins
que no hi hagi més sortida, és una forma retòrica quan el mateix
conflicte sembla impossible, ni desitjable, de fet ni l'objectiu
d'independència és desitjat per la majoria, cal arribar doncs "sense voler", cal amagar la intenció.
Poc a poc uneix, exalta, és
retroalimenta,
formarà el consens majoritari i farà qualsevol altra opció impossible,
és el camí de la minoria cap a un objectiu impossible. Un cop tancats no queda una altra però fer esclatar els murs.
Que quedi clar que considero al senyor
Junqueras un bon home, amb bons instints i vocació de servei, un home molt capaç
e intel·ligent. Però el seu plantejament té una deformació.
El professor d'universitat d'
historia ha arribat a la conclusió que per assolir la seva idea de Catalunya és necessari un conflicte. Un conflicte que els catalans no poden entendre.
Ell, com a estudiós de la història, sap que el conflicte ha sigut comú
aquí i arreu, és la norma al llarg de l'historia, el professor ha
assimilat el conflicte permanent dels llibres. Però pensa que els
catalans som massa incultes per entendre-ho. Massa acomodats per estar a
l'altura dels requeriments de la història. No hem passat els milers
d'hores de lectura i reflexió sobre el passat, no hem viscut els
patiments dels nostres avantpassats com ell, i no la podem entendre com
ell, en la seva grandesa i glòria. Pel que el senyor Junqueras creu que és necessari un conflicte encara que els catalans no ho poden entendre.
Ens enganya pel nostre
bé. Arribarà el dia que ho entendrem...
....
La meva resposta al professor és que aquesta és una visió amb deformació professional.... passa sovint a les millors famílies, als més instruïts.
Estimat Senyor Junqueras: El sXXI és diferent. El joc ha canviat.
Els
últims 200 anys el joc de construir societats ha canviat. La
consolidació de la democràcia, les revolucions tecnològiques, han
canviat a la humanitat. En les societats modernes la pau, la democràcia,
l'estat de dret, de benestar, la tecnologia, l'esperança de vida, la mortalitat, el nostre domini de la natura de la qual ja no depenem, han canviat el joc.
Ara
podem autodestruir-nos, decidim quines espècies moren o viuen, amb tots
els defectes de la nostra societat vivim en pau, en democràcia, i avui
el conflicte NO ÉS ADMISIBLE.
NO ES POT INTERPRETAR EL
SXXI AMB LES CLAUS DE L'HISTORIA.
EL CONFLICTE NO ÉS NI
INEVITABLE, NI NECESSARI.
Però el que més em trasbalsa no és tant el personatge. Com a socialista la pregunta que em pica al cap és una altra.
Com pot calar un
missatge axis entre gent ben informada? Com pot imaginar-se un pacte amb
qui
saps és irracionalment agressiu i autoritari? Sense conflicte! Es
tornaran bens de cop! Racionalitzar que les potències europees ens
recolzarien en contra dels seus interessos, pensar que una Catalunya
independent estarà lliure de conflictes polítics, econòmics, .... Com
tanta gent pot tenir aquest nivell de racionalització esbiaixada?
Aquesta és la pregunta que més em preocupa. La pregunta que es faran en
el futur. En què pensaven? No ho sé. No ho acabo d'entendre. Però en
les meves cabòries incloc una percepció d'aquest fervor nacionalista. O
més aviat una mancança. No sento la descripció del nou país en una narrativa evocadora, si identitària, si agressiva, però els arguments no inclouen valors o idees de societat.
Sincerament crec que si molts catalans són propensos a racionalitzacions esbiaixades, és perquè
d'alguna manera volen el conflicte. Un canvi, un cop d'afirmació i
autonomia, però els
baròmetres d'opinió mostren una immensa majoria que
se senten quelcom espanyols sense deixar de ser catalanistes. Volen
distanciar-se i tornar alguna bufetada, crec, a l'oligarquia espanyola.
El català emprenyat ha trobat en la consulta la forma “civilitzada” de
tornar-s'hi contra una plutocràcia de dretes espanyolista. Una
plutocràcia que
porta dècades obscenament tancada i extractiva, arrogant, retrograda, embolada de mitjans permanentment agressius, insultants,
hereva d'una tradició imperialista explotadora, orgullosa d'una cultura
del poder, de guanyadors i perdedors, de drets de conquesta, com
repeteixen ells són "La Capital", ostentosa d'una tradició de“
señorío”.
En un camp ja ben fèrtil un brillant historiador oportunista, un gran orador amb vocació de
glòria,
un pare que ens oculta la necessària duresa del camí ens pot ficar en
un conflicte per una idea intel·lectualitzada de la història.
Bé, almenys aquesta és la meva opinió actual. Jo també racionalitzo per intentar entendre i
avui després dels resultats necessitava posar-ho ....
Lluís Castellà Pericàs
El
héroe
de las mil caras
- Joseph Campbell
