És cert que tenim cert grau de consternació. Consternació per com un missatge enganyós ha calat a la societat catalana. El senyor Junqueras, com home extraordinàriament intel·ligent que és, sap que el divorci amistós és impossible. És impossible i ho sap, ho ha sabut sempre. És impossible imaginar-se a ni un sol membre de la dreta espanyola plantejar en públic la possibilitat de negociar una sortida de Catalunya.
Junqueras ho sap. És impossible una sortida amistosa i sap també que la majoria no desitgen la seva independència. L'única possibilitat de canvi sense conflicte és amb un canvi de majoria al govern espanyol. (1) Però per la independència que ell vol és necessari un conflicte. Una conclusió evident per qui faci la reflexió ara o anys enrera, quan pocs somiaven. Un conflicte que hi haurà que forçar, que els catalans no han assumit, que hi haurà que amagar fins que el necessari sigui inevitable. S'inspira en el passat.
"Those who make peaceful revolution impossible will make violent revolution inevitable"
John F. Kennedy
Per això Junqueras enganya. Amaga la necessitat fins que sigui inevitable.
Un segon paral·lelisme és el dels moviments de protesta, que tant a Catalunya com a les Repúbliques Bàltiques han tingut un efecte transformador. Com ha explicat el professor de la Universitat de Princeton Mark Beissinger, la mobilització nacionalista a l’antiga Unió Soviètica va tenir l’efecte de convertir “l’impossible en l’inevitable”.L'impossible en inevitable, o dit d'una altra manera, el conflicte fins que no hi hagi més sortida, és una forma retòrica quan el mateix conflicte sembla impossible, ni desitjable, de fet ni l'objectiu d'independència és desitjat per la majoria, cal arribar doncs "sense voler", cal amagar la intenció. Poc a poc uneix, exalta, és retroalimenta, formarà el consens majoritari i farà qualsevol altra opció impossible, és el camí de la minoria cap a un objectiu impossible. Un cop tancats no queda una altra però fer esclatar els murs.
Letònia, Catalonia i els límits de l’impossible 17/09/2013 Laia Balcells --Cercle Gerrymandering
Que quedi clar que considero al senyor Junqueras un bon home, amb bons instints i vocació de servei, un home molt capaç e intel·ligent. Però el seu plantejament té una deformació.
El professor d'universitat d'historia ha arribat a la conclusió que per assolir la seva idea de Catalunya és necessari un conflicte. Un conflicte que els catalans no poden entendre.
Ell, com a estudiós de la història, sap que el conflicte ha sigut comú
aquí i arreu, és la norma al llarg de l'historia, el professor ha
assimilat el conflicte permanent dels llibres. Però pensa que els
catalans som massa incultes per entendre-ho. Massa acomodats per estar a
l'altura dels requeriments de la història. No hem passat els milers
d'hores de lectura i reflexió sobre el passat, no hem viscut els
patiments dels nostres avantpassats com ell, i no la podem entendre com
ell, en la seva grandesa i glòria. Pel que el senyor Junqueras creu que és necessari un conflicte encara que els catalans no ho poden entendre.
Ens enganya pel nostre
bé. Arribarà el dia que ho entendrem...
....
....
La meva resposta al professor és que aquesta és una visió amb deformació professional.... passa sovint a les millors famílies, als més instruïts.
Estimat Senyor Junqueras: El sXXI és diferent. El joc ha canviat.
Els últims 200 anys el joc de construir societats ha canviat. La consolidació de la democràcia, les revolucions tecnològiques, han canviat a la humanitat. En les societats modernes la pau, la democràcia, l'estat de dret, de benestar, la tecnologia, l'esperança de vida, la mortalitat, el nostre domini de la natura de la qual ja no depenem, han canviat el joc.
Ara podem autodestruir-nos, decidim quines espècies moren o viuen, amb tots els defectes de la nostra societat vivim en pau, en democràcia, i avui el conflicte NO ÉS ADMISIBLE.
Estimat Senyor Junqueras: El sXXI és diferent. El joc ha canviat.
Els últims 200 anys el joc de construir societats ha canviat. La consolidació de la democràcia, les revolucions tecnològiques, han canviat a la humanitat. En les societats modernes la pau, la democràcia, l'estat de dret, de benestar, la tecnologia, l'esperança de vida, la mortalitat, el nostre domini de la natura de la qual ja no depenem, han canviat el joc.
Ara podem autodestruir-nos, decidim quines espècies moren o viuen, amb tots els defectes de la nostra societat vivim en pau, en democràcia, i avui el conflicte NO ÉS ADMISIBLE.
NO ES POT INTERPRETAR EL
SXXI AMB LES CLAUS DE L'HISTORIA.
EL CONFLICTE NO ÉS NI
INEVITABLE, NI NECESSARI.
Però el que més em trasbalsa no és tant el personatge. Com a socialista la pregunta que em pica al cap és una altra.
Com pot calar un missatge axis entre gent ben informada? Com pot imaginar-se un pacte amb
qui saps és irracionalment agressiu i autoritari? Sense conflicte! Es tornaran bens de cop! Racionalitzar que les potències europees ens recolzarien en contra dels seus interessos, pensar que una Catalunya independent estarà lliure de conflictes polítics, econòmics, .... Com tanta gent pot tenir aquest nivell de racionalització esbiaixada?
Aquesta és la pregunta que més em preocupa. La pregunta que es faran en el futur. En què pensaven? No ho sé. No ho acabo d'entendre. Però en les meves cabòries incloc una percepció d'aquest fervor nacionalista. O més aviat una mancança. No sento la descripció del nou país en una narrativa evocadora, si identitària, si agressiva, però els arguments no inclouen valors o idees de societat.
Sincerament crec que si molts catalans són propensos a racionalitzacions esbiaixades, és perquè d'alguna manera volen el conflicte. Un canvi, un cop d'afirmació i autonomia, però els baròmetres d'opinió mostren una immensa majoria que se senten quelcom espanyols sense deixar de ser catalanistes. Volen distanciar-se i tornar alguna bufetada, crec, a l'oligarquia espanyola. El català emprenyat ha trobat en la consulta la forma “civilitzada” de tornar-s'hi contra una plutocràcia de dretes espanyolista. Una plutocràcia que porta dècades obscenament tancada i extractiva, arrogant, retrograda, embolada de mitjans permanentment agressius, insultants, hereva d'una tradició imperialista explotadora, orgullosa d'una cultura del poder, de guanyadors i perdedors, de drets de conquesta, com repeteixen ells són "La Capital", ostentosa d'una tradició de“señorío”.
En un camp ja ben fèrtil un brillant historiador oportunista, un gran orador amb vocació de
glòria, un pare que ens oculta la necessària duresa del camí ens pot ficar en un conflicte per una idea intel·lectualitzada de la història.
Bé, almenys aquesta és la meva opinió actual. Jo també racionalitzo per intentar entendre i
avui després dels resultats necessitava posar-ho ....
Lluís Castellà Pericàs